Sóc un anglo-àrab, concebut i criat per guanyar curses als hipòdroms. I tot i que m’agrada córrer, mai vaig guanyar-ne cap.

​

Potser perquè sempre he sigut com un nen entremaliat, juganer, tafaner, una mica mimat… i corro quan vull! No quan s’espera que ho faci. Arranco a galop quan noto que em puja l’alegria de viure! Com si em volgués menjar el món.

​

Aleshores deixo a tothom bocabadat, i la gent entén què vol dir ser un pura sang!

​

La meva història

Era un poltre molt jove quan vaig arribar als estables de l’hipòdrom. Havia complert 2 anys, el temps just per fer créixer les meves llargues potes, però els meus turmells i tendons encara eren molt tendres.

​

Malgrat tot, aquells homes de l’hipòdrom havien invertit en pura sangs com jo i tenien pressa en fer-nos rendibles. Havíem de guanyar curses i, sobretot, que els nostres noms figuressin en les apostes que tants diners movien. Tant se val si érem massa joves...

​

Aquells marxants de cavalls sempre es movien pels estables, especulant quin de nosaltres seria la millor inversió.

​

Entrenàvem cada dia fent voltes i voltes a la pista de l’hipòdrom sense parar. Però el pitjor era l’esprint final. Aleshores el genet que em muntava treia la fusta i em pegava a les anques.

​

I jo pensava: “Cal, això? No veus, tros de penco, que ja estic corrent tot el que puc? Que no entens, ruc, més que ruc, que si vull freno de cop i surts volant per damunt de les meves orelles?”

​

Però no valia la pena discutir amb aquell ase de dues potes. Era més sensat acabar com més aviat millor i tornar als estables. Allà m’esperava en Cinto, el mosso de quadres que amb paciència de sant em fregava els turmells amb un oli relaxant.

​

- Artrax, estàs cansat, oi? -em deia rient.

​

- Cansat? Estic rendit, suat, i estressat, per culpa d’aquella mena de paparra que se m’enganxa al coll.

​

En Cinto era la meva salvació… Amb les seves mans grosses i calentes em feia massatges a les 4 potes, des del turmell fins més amunt de la canya. Mmmmm... I quan acabava em preparava un bon grapat de fenc olorós i omplia l’abeurador d’aigua nova i fresca.

​

Ell sí que hi entenia de cavalls!

​

Els mesos passaven i això de les curses no era pas el meu destí. Els genets que em muntaven deien que era arrauxat, poc sumís. Vaja, que anava a la meva bola.

​

En Cinto em defensava davant els genets: “Encara és massa jove per assimilar les ordres. Té una ànima lliure, doneu-li temps”.

​

Però justament el temps anava en contra meu. En Cinto estava amoïnat. Intuïa que tenia els dies comptats a l’hipòdrom. Si no encaixava en aquell món, aviat se’n deslliurarien de mi. Ell patia perquè sabia que sovint els cavalls vells, inservibles o rebels, eren venuts per anar a l’escorxador. Em deia: “Artrax, si no espaviles, de tu en faran hamburgueses”.

​

Un dia va venir a les quadres en Blai, el fill adolescent d’en Cinto. També era rebel i anava a la seva, una mica com jo. Se’m va quedar mirant i acariciant-me suaument el front, va dir-me: “Sigues fidel a tu mateix, que aquests senyorassos de l’hipòdrom només saben fer quartos a costa dels altres… que no et dobleguin, company!”

​

Aquella trobada amb en Blai va ser la primera de moltes. Quan sortia de l’institut venia a les quadres i m’explicava les seves històries. 

​

Entrava a l’estable dient: “Ei col·lega!!” I jo li contestava: “Brrrrrrrrr...”

​

En Cinto, quan ens veia, sempre remugava una mica dolgut: “Parla més amb tu que amb mi, que sóc el seu pare”. Però en el fons estava content que el seu fill, fins aleshores desmenjat i passota amb tot, ara tingués algú per desfogar-se, encara que fos un cavall... Vaig entendre que jo era el seu refugi emocional, perquè sabia interpretar el nostre llenguatge sense paraules. Només observant com obria la porta del meu estable, ja sabia si estava trist, content o emprenyat.

​

I així arribaria el dia en què la nostra amistat va ser posada a prova. En Cinto va explicar-li a en Blai que ja s’havia fet la llista dels cavalls prescindibles per l’hipòdrom. I jo estava en aquella llista.

​

- Què vols dir que l’Artrax és prescindible? - va preguntar en Blai.

​

- Doncs això: que és descartable, que no interessa, que no el volen, que no serveix...

​

- Com que no serveix? Mira-te’l, és únic! - va respondre en Blai.

​

- Que va a la seva, que no fa cas del que li diuen, que fa l’orni, el sord, el sonso, com si sentís ploure… - anava dient en Cinto.

​

- Parles de mi o de l’Artrax? - va preguntar en Blai.

​

- Ara que ho dius… Talment podries ser tu també, perquè si fa o no fa esteu tallats pel mateix patró.

​

- I on anirà l’Artrax? - va preguntar en Blai amb un fil de veu.

​

- Doncs vindran marxants de cavalls i els compraran a l’engròs per vendre'ls a les hípiques per passejar turistes i pixapins. I els que no vulgui ningú aniran a l’escorxador.

​

Diuen que els cavalls no ploren, però sí que podem expressar amb la mirada els nostres sentiments. I us puc assegurar que els meus ulls mai havien estat tan tristos.

​

Se me’n fotia ser “prescindible”, però deixar de veure a en Blai no creia que pogués suportar-ho.

​

El dia que vaig pujar en aquell camió del marxant, en Blai no va venir… I ho vaig entendre. A vegades la tristesa ens bloqueja tant, que acabes no fent el que voldries de veritat.

​

En Cinto em va acompanyar fins arran del camió i, amb una breu carícia, però plena de tendresa per part d’ell i jo amb una inclinació de cap, ens vam acomiadar. Sovint no calen massa paraules per demostrar l’estima.

​

Mentre m’allunyava, des de dalt del camió vaig veure com la pista de l’hipòdrom es feia petita, i aquells maleïts genets sortien de la meva vida. “Dròpols! Sangoneres! Capsigranys! Mata cavalls!” vaig renillar amb força.

​

Us estalviaré les històries que van passar-me després de marxar de l’hipòdrom, que no fan ni fred ni calor. Passejar guiris, aguantar prepotents i altres sordideses humanes. Fins que per aquelles coses de la vida vaig fer parada a un centre d’equinoteràpia per a infants amb dificultats de tota mena.

​

Us preguntareu què hi feia jo en un lloc on els cavalls han de ser tranquils, plàcids, calmosos i assossegats per poder fer teràpies sense ensurts. A mi que de seguida em bull la sang!

​

Al principi se’m feia estranya aquella calma. Allà no hi havia estrès ni mal rotllo. Potser era tot una mica avorrit, però a poc a poc se’m va encomanar aquella placidesa.

​

Tenia 2 companys: la Daisy, una euga petitona, però guapíssima! I l’Eros, un tros de pa. Tots tres compartíem un prat de pastura i un petit cobert per aixoplugar-nos a la nit.

​

La nostra feina era compartir jocs amb nens i nenes que necessitaven comunicar-se, obrir-se, i d’això, els cavalls tenim un sisè sentit. A l’estiu ens mullaven amb una mànega, ens ensabonaven, raspallaven i... reien! Perdre la por i parlar amb nosaltres era part de la teràpia.

​

Va ser allà on vaig conèixer en Max. Semblava enfadat amb el món, malcarat, i distant amb tothom. Però tot plegat era una façana per amagar la seva timidesa i inseguretat. Sovint es quedava a banda dels altres, semblava una mica desorientat. Potser se sentia sol.... 

​

Un dia que en Max estava distret, vaig apropar-m’hi per darrere, sense fer soroll, i vaig atansar els meus narius al seu clatell, esbufegant molt suau: brrrrrrr… Li vaig fer pessigolles! Es va girar sorprès i, sense més, va posar-me la maneta al meu pit suaument, com escoltant els batecs dels nostres cors, i em va mirar intensament.

​

No vaig poder evitar el record d’en Blai, el noi de l’hipòdrom. Ell m’havia ensenyat a estimar, i ara en Max em feia reviure aquell sentiment. Aleshores amb la mirada li vaig dir: “Ei col·lega!”

​

En Max va somriure tímidament, i vaig entendre que una altra història d’amistat tornava a començar!

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Glossari

• Rendible: Que produeix un benefici que compensa la inversió.

​

• Aposta: Quan s’arrisca una quantitat de diners sobre el resultat d’una cursa.

​

• Marxants de cavalls: Persones enteses en cavalls que en compren i en venen.

​

• Esprint final: Tram final d’una cursa on s’accelera la velocitat per intentar guanyar.

​

• Tros de penco (penco): Cavall malgirbat, vell, inútil. Se’n diu com un insult.

​

• Anar a la meva bola: fer la seva, anar al seu aire, no dependre de ningú.

​

• Ànima lliure: Quan la llibertat el guia en els seus actes.

​

• Un fil de veu: Parlar fluixet, atemorit, amb por.

​

• Comprar a l'engròs: Comprar en grans quantitats sense parar atenció als detalls.

​

• Pixapins: paraula despectiva que utilitzen els habitants del món rural quan els de ciutat van d’excursió.

​

• No fa ni fred ni calor: No donar-li importància, que no té cap valor important

​

• Guiris: Turistes.

​

• Sordideses humanes: Vides dels humans que no val la pena referir-se.

​

• Un tros de pa: Persona molt bona que mai discuteix amb ningú.

​

• Sisè sentit: no es veu ni se sent, no fa olor ni té gust, i tampoc no es pot tocar, però serveix per percebre sensacions que no estan a la vista.

​

• Teràpia: tractament per curar o corregir símptomes d’una malaltia o disfunció.